I mentre escolte al nostre Manel, una vegada
més pense amb tu. Pense i recorde la teua veu. Les teues abraçades. El teu
somriure d’home feliç. La forma que tenies de cantar amb mi a duo. Els teus
balls i els acudits de mal gust. Els viatges que em feies amb el cotxe amb l’aire
desfent-nos els cabells. Que m’ensenyares a cuinar tal i com ho feies. Que em
demostrares ser el meu exemple a seguir. El meu model, heroi, amic i benvolgut
pare. No saps el que t’enyore. Enyore arribar i saber que estàs esperant-me per
anar a sopar, per portar-me a música. Trobe a faltar inclús els teus enutjos ja
que comportava sentir la teua veu. Ara el més proper que tinc a sentir-te són
els vídeos que hi guarde. Per poder veure’t sols em queden les imatges. Sols sé
una cosa i esque, sentir-te sí puc fer-ho. Sé que estàs dia a dia amb mi. Em
protegeixes i em segueixes allà on vaig. Tans sols sé, que aquelles nits més
fosques, aquelles que no trobe sentit a la meva existència a causa de la teua
absència, si m’assome a la finestra i vesc una estrela brillar, ets tu. Sé que
és la forma de dir-me que m’estimes. I com a conseqüència, sols puc donar-te
les gràcies més sinceres i grans dites per algú. Que mai ens deixaràs anar,
mai. T’estime, t’extranye i t’admire home dels meus ulls. Sempre seràs amb mi.
Punts suspensius d'aquest bell conte. Mai un punt i final.
