No sé si és la por o les ganes d'estar amb tu. De deixar-te anar i alhora trobar-te en aquell racó que soliem dir que era el nostre lloc. Ja no sé ni perquè enyore distàncies, emocions i colors. Enyore el color dels ametlers quan florien per poder parlar del teu nom, L'emoció de sentir que s'obria la porta de casa perqiuè algú arribava i l'actual decepció de que no sigues tu. I la distància. Aquella infinita distància sense lloc on deixar cabuda a res més que no siguera llàgrimes, plors i amor. El teu amor, l'únic que mai morirà. Amor d'un heroi caigut en terra de combat. Digne i admira't lluitador, eres tu aquell que seguix siguent el més fort.
Però tot i així, que ja no sé.
