T'estime

És tard, ho sé, però aquestes són les hores que més pense amb tu. Des d’aquell dia que et conegué, aquell abril, tot ha canviat. He canviat. A millor. He après a valorar més el meu voltant, a tenir més paciència davant les adversitats, a somriure com a forma de seguir endavant, a no tenir por a contar el que porte a dintre, a plorar sense ocultar-me sota el llit. Sobretot he après a estimar. A estimar a algú fins a sentir el pit oprimit. He de dir-te, confessar-te, que mai he fet tant i tant per algú. Mai he somrigut tan per algú al vore’l aparèixer pel carrer camí al nostre encontre. Mai m’he posat tan nerviosa esperant un missatge ni mai m’ha commogut tan una abraçada. Mai havia valorat tots els segons que passes al costat d’una persona fins que aquesta última fores  tu.  I esque, et repetisc, al fi i al cap, amb tu he après a estimar. Gràcies per ensenyar-me a fer-ho. 

Cansada de lluitar, d'estimar.

Estic cansada. Cansada de lluitar per un amor impossible. Un somni que no arribarà mai a conèixer la realitat. De cridar dintre dels meus a dintres que res en aquesta vida és impossible. Quasi res. I aquest quasi és el que em falta. Em faltes.

Mai sabria explicar el perquè em senc així ja que jo personalment, mai he sigut de lligar el sentiment amb la felicitat. Diguem que el fet d’enamorar-se, per mi era una pinzellada a la vida. Un motiu més per ser feliç. Però tan sols un motiu de molts, i no dels pocs que tinc jo hui per hui. Ja no sé que eres per mi. Diguem que t’estime però vull deixar-te anar. Que t’odie però vull seguir estimant-te tan sols a tu. Que vull que desaparegues. Molt de temps. Fins que ja no sàpiga respondre al teu nom amb els ulls brillants i el somriure que em provoca. Però tampoc tant. Vull seguir tenint nits de birres amb tu, que m’abraces, que em portes a mil llocs diferents, que tingam les nostres converses nocturnes i vull continuar sentint el teu peculiar riure. Vesten però torna. Torna per assegurar-me que sempre seràs al meu costat. Promet-me que trobaré altre com tu. Però no tant ja que...sempre seràs la millor casualitat de la meua vida.

I mentre escolte al nostre Manel, una vegada més pense amb tu. Pense i recorde la teua veu. Les teues abraçades. El teu somriure d’home feliç. La forma que tenies de cantar amb mi a duo. Els teus balls i els acudits de mal gust. Els viatges que em feies amb el cotxe amb l’aire desfent-nos els cabells. Que m’ensenyares a cuinar tal i com ho feies. Que em demostrares ser el meu exemple a seguir. El meu model, heroi, amic i benvolgut pare. No saps el que t’enyore. Enyore arribar i saber que estàs esperant-me per anar a sopar, per portar-me a música. Trobe a faltar inclús els teus enutjos ja que comportava sentir la teua veu. Ara el més proper que tinc a sentir-te són els vídeos que hi guarde. Per poder veure’t sols em queden les imatges. Sols sé una cosa i esque, sentir-te sí puc fer-ho. Sé que estàs dia a dia amb mi. Em protegeixes i em segueixes allà on vaig. Tans sols sé, que aquelles nits més fosques, aquelles que no trobe sentit a la meva existència a causa de la teua absència, si m’assome a la finestra i vesc una estrela brillar, ets tu. Sé que és la forma de dir-me que m’estimes. I com a conseqüència, sols puc donar-te les gràcies més sinceres i grans dites per algú. Que mai ens deixaràs anar, mai. T’estime, t’extranye i t’admire home dels meus ulls. Sempre seràs amb mi.

Punts suspensius d'aquest bell conte. Mai un punt i final.

'Extranya'm'

Hui per hui sols demane una cosa. Extranya’m. Extranya’m i fes-ho fins que et dones compte del que podries pedre. Podries o ja has perdut. Perdut en l’oblit. Oblidar, sinònim a no recordar el sentir que un dia fores l’únic amor de la meua vida. Parlant d’amors vertaders, tu fores (…eres) el meu.

'No deixes'

No deixes que men'n vaja. Que tot quede en un 'no tornaré a estimar com a tu mai més' o en un 'si ho haguerem intentat'. No deixes que entren de nous. No deixes que deixe ser jo amb altres. No deixes que deixe d'estimar-te. I no deixes de fer-me somriure, riure i viure. No deixes, soles fes. Fes-me l'amor. Torna altre dia i dis-me que no pots sense mi. Que tot aquest temps ha valgut la pena. Que has caigut en que som dos cossos diferents però fets un per l'altre. Que som tot un. No deixes que la màgia que senc amb tu s'apague, el calor, el èxtasis, el colocó. Vull tindre't uns dies més amb mi. Amb mi fins a dintre del teu pit, fins a travessar-te l'ànima.

Pd: No deixes de donar-me raons per estimar-te.

Bona nit.

Em desperte tots els matins amb la sensació de que algún dia podré cridar que t’estime, que podré veure totes les nits, per últim, el teu somriure i al primer alé del dia, el teus ullets xinets. Sols algun dia, o tal vegada algun somni. Bona nit.

'456 dies'

 456 dies sense tu. Sense sentir la teua veu tots els matins i totes les nits. Sense poder compartir les cançons de Manel, les truites de creilla o les nostres xerrades en anglés. Sense saber on tirar ni cap a quin costat mirar. Sense saber el per què de que fos tu i no jo. Sense sentir o tenir un mínim motiu sincer per somriure, alegrar-me d’existir. Amb tu se’n va anar part de mi, de les meues ganes de viure i de menjar-me el món. Necessite abraçar-te, que em recordes que vas a estar sempre dels sempres amb mi, fent-me sentir la més afortunada filla del món. T’extranye. T’extranye com mai abans havia extranyat a algú que no fos jo, el meu ser que moltes vegades està perdut sense saber on és. Sols puc fer que recordar i tremolar. Tremolar i que em rodolen llàgrimes avall. Llàgrimes al veure tot el que has estat fent per mi aquests putos disset més un anys. Que no puc amb tot açò si no ets amb mi. Em vec una montanya difícil d’escalar, d’arribar al cim. Sóc feble, molt feble. Aparente ser una noia que pot portar aquesta historia avant. Intente somriure, fer com si Carme fóra la mateixa Carme de sempre però no. No puc seguir endavant sabent que no hi ets. Que ja no rius amb mi, no toque el clarinet als concerts per a tu, no avance per fer-te feliç i sobretot, no seguisc perquè vingues un dia i em digues: ‘Segueix fent-mos feliços d’aquesta manera a la mare i a mi’. No puc seguir vegent a la mare patir. Vegent que l’amor de la seua vida s’ha esfumat i que no tornarà a veure’l en el camí tant llarg que li queda per recorrer. No puc continuar intentant fer  veure que tote  va bé, no. Que desaparega l’home dels meus ulls, fa que aquests perguen la seua vivesa, la seua lluminositat al veure el teu rostre.Estic orgullosa de tu. Orgullosa de saber que sóc filla teua. De que m’hages fet crèixer tal i com ho has fet. Tant com a persona, tant com a ànima. I esque, al cap i a la fí, tots som ànimes. Ara ets una ànima lliure, d’aquelles que brillen en forma d’estels totes les nits, des de qualsevol punt del món.                                                                                                                                                              

456 dies sense tu és massa. I el pijor és, que no existeix un compte enrere…un compte que faci que tornem a seguir contant la nostra història junts.

'Recorde...'

Recorde l’olor d’aquella nit. Olor a vida, a sentiment, a un amor etern. Recorde els teus dits a sobre els meus llavis i la teua llengua recorrent-me l’esquena. Recorde la forma que tenies de mirar-me, atravessant-me la vida, de dir-me t’estimo. M’agradava que em feres l’amor vora mar i que mentre tremolara delicadament. Recorde aquella nit com l’última. Com aquella que dona pas a dos desconeguts amb uns records en comú. Rècords inmborrables a base de temps. De distància. Rècords dels que fan un mal agradable i una certa alegria amarga. Rècords d’aquells que anys enrrere, eren el nostre present, la nostra felicitat. Rècords dels que hui són sols records. Records i pols. Pols i dos éssers esfumats en un amor etern.

'M'agradaria...'

M’agradaria saber que seria de mi, hui per hui, si no t’haguera conegut. Seguiria siguent jo?  Pràcticament si. Igual de riallona, somiadora i una mica extranya. Igual d’obssesa amb el cine, d’addicta a la nutella i de cantar baix la dutxa. Seguiria amb la meua costum de les birres amb els amics els dijous i els dumenges de no fer res baix la manta. Seguiria  amb la meua mania de ser la més cabuda i de continuar amb el meu desordre vital. Seguiria tenint certa debilitat per les nits de pluja i per l’aroma a café dels matins. Però… això si. No estaria enamorada. Enamorada fins al punt de sentir vida tan sols amb la teua presència.

'18-1'

Hui t’extranye com mai abans ho havia fet des d’aquell  Novembre de 2013. Necessite sentir la teua veu i saber que puc comptar amb tu com he estat fent-ho durant els meus, per desgràcia, 18-1 anys. Extranye que em cantes Revolver, que em cuines un pastís de formatge o simplement em faces riure. En ESTA vida, poc, per no dir res, queda per fer sense tu. La ràbia pot amb mi per no poder veure’t una vegada més. Cuida’t home dels meus ulls. T’extranye, deveres. Recorda: sempre amb tu, t’estime pare. 

'164'

164 dies. Molt de temps per alguns. En canvi per a ella, el camí sols acaba de començar, encara és llarg. Ja no sap d’on traure forçes per CONTINUARamb açò, com aguantar tal espera. Espera perquè sap que va per a llarg, que no vol deixar-ho estar. I és aleshores quan ja sols el fum de les calades a un cigarret, un got de café o la seva imatge preferida, poden crear alguna sensació de pau en ella. És aleshores quan sols vol ser part d’ell, sols vol perdre’s lluny, sols espera que arriben els dimarts per poder abraçar-lo o totes les nits per poder somiar que en el moment de despertar-se ho farà al seu costat. És aleshores quan li ve a la ment aquell dia d’Abril en que el conegué i recorda una, dos i mil vegades cada moment amb ell des d’aquell aniversari. I finalment, és aleshores quan somriu i  exclama per cent seixanta-quatrena vegada (sense tenir en compte cada segon que pensa amb ell) : ¡T’estime!

'Charlie'

Avui tinc poc que dir. Et trobo massa a faltar. És un d’aquests dies en que em senc inexistent, buida, sense cap sentit en aquesta vida. Em fas falta com l’aire PER respirar. Per què tú? Són coses que no entenc ni mai entendré. En veritat, no cal cap explicació. La vida és molt puta, no ens podem fiar mai d’ella. Ara lluite en contra d’ella, per tu. Se que en altra vida tornarem a estar junts, ho tinc molt clar. Ara, si seguim endavant saps massa bé que ho fem per tú, perquè voldries que ho ferem. Sempre amb tú Charlie, ets l’home més gran que he conegut mai. T’estime.

'Benvolgut estiu'

Qui ho diria, ja s’ha acabat l’estiu. Ja han passat tots els dies que teniem per poder eixir fins les tantes de la matinada, per poder viatjar, poder dormir i dormir. S’ha acabat això d’eixir un dissabte i improvisar. Les vesprades de birres fresques, la piscina o la mar per refrescar. Donem per finalitzat això que anomenem els amors d’estiu, els granissats de llima i les sopaes amb els amics. També les festes de CADA un dels pobles de la nostra terra, els concerts, les guitarres. Ara és quan recobrem la veu. També diguem adéu a aquella gent que sols podem veure en vacances per la distància, a aquells familiars que tenim a l’altra punta del país o del món. Ens acomiadem de les hores invertides en causes perdudes, en moments de no fer res, de descans, de tranquil·litat. Recorde el primer dia després del selectiu amb un somriure enorme. Pensavem en tot l’estiu que teniem per davant . Ara, una vegada dona’t  per finalitzat, puc afirmar-ho: ha sigut un estiu increïble.Tant per la meua gent com per la nova que he tingut el plaer de conèixer al llarg d’aquests mesos. Tots els dies han sigut màgics, amb alguna cosa que recordar de cada un d’ells. Gràcies a tots per fer que, inclús els dies grisos, s’hagen tornat clars. Ara he de dir que comença una nova etapa de la meua vida però…benvolgut estiu, ens vegem l’any que ve amb noves experiències, nous moments i milers de somriures. Fins prompte.

Tal i com diu el nostre Manel...

Tal i com diu el nostre Manel:  ‘som molt joves PER tenir res massa clar’. Som joves per saber que ens deparà el futur, per trobar aquell amor verdader i per patir deveres per coses que ho demanen. Però mentre…per què no intentar ser feliços a la nostra manera? Fins que arribe aquell moment en que em de decidir que fer de nosaltres, per què no estimar, il·lusionar-se, plorar, riure i riure, fer bogeries, arriscar-se, i tornar a estimar? Per què no? No perdem res, som joves i ningú ens ho pot negar. Ningú mai ens dirà a qui estimar ni per qui entregar-se. Cada persona és un món, i això és el que fa que en el nostre univers  hi perdure la felicitat i l’amor entre els mil i un mons existents. Tu ets un món, jo sóc un món. Encantada de coneixet ( li digué ella a qui començava a estimar des d’un primer instant i a qui el futur el convertiria en el seu amor vertader. Però eren joves, tenien tota una vida per davant). Vols prendre un cafè? (continuà ella, sense sospitar-ho, amb un somriure que desprenia una certa il·lusió).

'Pluja d'estels'

Hui dijous, demà divendres. Aquesta nit, com tots les nits de l’últim dijous de cada mes, toca pluja d’estels. Entre una d’elles hi ets tu, ho se. Ets la que més brilla i la qual quasi podria tocar si no fos perquè sóc massa petita. Sóc com un granet d’arena enmig de la mar infinita.  Aquestes nits m’agradaria que no acabessin mai. Sentir l’olor a gessamí i veure el teu rostre en FORMAd’aparició estel·lar és una sensació que no puc descriure amb paraules. És molt contradictòria. Amb ella em senc lliure, al teu costat per uns instants. Amb ella m’envaeix la tristesa, senc les llàgrimes rodolar a sobre les meves galtes mentre articule el teu nom amb una certa alegria amarga. T’extranye com no podria extranyar a ningú. I no pateixis per mi. Simplement vull que el pròxim dijous de pluja d’estels, al veure’t em dediques el somriure que tant de temps porte esperant veure de nou. T’estime pare.