Estic cansada. Cansada de lluitar per un amor
impossible. Un somni que no arribarà mai a conèixer la realitat. De cridar
dintre dels meus a dintres que res en aquesta vida és impossible. Quasi res. I
aquest quasi és el que em falta. Em faltes.
Mai sabria explicar el perquè em senc així ja
que jo personalment, mai he sigut de lligar el sentiment amb la felicitat.
Diguem que el fet d’enamorar-se, per mi era una pinzellada a la vida. Un motiu
més per ser feliç. Però tan sols un motiu de molts, i no dels pocs que tinc jo
hui per hui. Ja no sé que eres per mi. Diguem que t’estime però vull deixar-te
anar. Que t’odie però vull seguir estimant-te tan sols a tu. Que vull que
desaparegues. Molt de temps. Fins que ja no sàpiga respondre al teu nom amb
els ulls brillants i el somriure que em provoca. Però tampoc tant. Vull seguir
tenint nits de birres amb tu, que m’abraces, que em portes a mil llocs
diferents, que tingam les nostres converses nocturnes i vull continuar sentint el teu peculiar
riure. Vesten però torna. Torna per assegurar-me que sempre seràs al meu
costat. Promet-me que trobaré altre com tu. Però no tant ja que...sempre seràs
la millor casualitat de la meua vida.
