És tard, ho sé, però aquestes són les hores que
més pense amb tu. Des d’aquell dia que et conegué, aquell abril, tot ha
canviat. He canviat. A millor. He après a valorar més el meu voltant, a tenir
més paciència davant les adversitats, a somriure com a forma de seguir
endavant, a no tenir por a contar el que porte a dintre, a plorar sense
ocultar-me sota el llit. Sobretot he après a estimar. A estimar a algú fins a
sentir el pit oprimit. He de dir-te, confessar-te, que mai he fet tant i tant
per algú. Mai he somrigut tan per algú al vore’l aparèixer pel carrer camí al
nostre encontre. Mai m’he posat tan nerviosa esperant un missatge ni mai m’ha
commogut tan una abraçada. Mai havia valorat tots els segons que passes al
costat d’una persona fins que aquesta última fores tu. I
esque, et repetisc, al fi i al cap, amb tu he après a estimar. Gràcies per
ensenyar-me a fer-ho.
