Que ja no sé.

No sé si és la por o les ganes d'estar amb tu. De deixar-te anar i alhora trobar-te en aquell racó que soliem dir que era el nostre lloc. Ja no sé ni perquè enyore distàncies, emocions i colors. Enyore el color dels ametlers quan florien per poder parlar del teu nom, L'emoció de sentir que s'obria la porta de casa perqiuè algú arribava i l'actual decepció de que no sigues tu. I la distància. Aquella infinita distància sense lloc on deixar cabuda a res més que no siguera llàgrimes, plors i amor. El teu amor, l'únic que mai morirà. Amor d'un heroi caigut en terra de combat. Digne i admira't lluitador, eres tu aquell que seguix siguent el més fort.

Però tot i així, que ja no sé.

Tu, el meu grup favorit.

Saps aquesta connexió, la vibració que pots arribar a experimentar amb el teu grup favorit? Quan sents la veu del cantant i somrius. Quan els veus anunciats en cartell, en una imatge i crides un: "que ganes de veure'ls!". Després arriba el poder contemplar-los en directe. Allí és quan t'agradaria que baixaren de l'escenari i passaren aquella nit al teu costat, bevent cervessa i perdent-vos en un fum d'abraçades. A l'endemà somriurs. Molt. Acte seguit, poses un punt i a part durant una temporada. No els enyores. Venen altres grups i et fan somriure de nou. Però...al cap d'un temps, el tornes a sentir. De sobte, et sorprén amb una cançó de les seues per televisió. Tornes a vibrar. Vols saber d'ells de nou. Aquest és el grup del qual no et canses mai, que val la pena seguir sentint a pesar del temps.

Aquesta és una metàfora referint-me a tu. Eres el meu grup favorit. Aquell que mai passa de moda. Aquell que mai deixarà de fer-me feliç amb les seues cançons.

T'estime

És tard, ho sé, però aquestes són les hores que més pense amb tu. Des d’aquell dia que et conegué, aquell abril, tot ha canviat. He canviat. A millor. He après a valorar més el meu voltant, a tenir més paciència davant les adversitats, a somriure com a forma de seguir endavant, a no tenir por a contar el que porte a dintre, a plorar sense ocultar-me sota el llit. Sobretot he après a estimar. A estimar a algú fins a sentir el pit oprimit. He de dir-te, confessar-te, que mai he fet tant i tant per algú. Mai he somrigut tan per algú al vore’l aparèixer pel carrer camí al nostre encontre. Mai m’he posat tan nerviosa esperant un missatge ni mai m’ha commogut tan una abraçada. Mai havia valorat tots els segons que passes al costat d’una persona fins que aquesta última fores  tu.  I esque, et repetisc, al fi i al cap, amb tu he après a estimar. Gràcies per ensenyar-me a fer-ho. 

Cansada de lluitar, d'estimar.

Estic cansada. Cansada de lluitar per un amor impossible. Un somni que no arribarà mai a conèixer la realitat. De cridar dintre dels meus a dintres que res en aquesta vida és impossible. Quasi res. I aquest quasi és el que em falta. Em faltes.

Mai sabria explicar el perquè em senc així ja que jo personalment, mai he sigut de lligar el sentiment amb la felicitat. Diguem que el fet d’enamorar-se, per mi era una pinzellada a la vida. Un motiu més per ser feliç. Però tan sols un motiu de molts, i no dels pocs que tinc jo hui per hui. Ja no sé que eres per mi. Diguem que t’estime però vull deixar-te anar. Que t’odie però vull seguir estimant-te tan sols a tu. Que vull que desaparegues. Molt de temps. Fins que ja no sàpiga respondre al teu nom amb els ulls brillants i el somriure que em provoca. Però tampoc tant. Vull seguir tenint nits de birres amb tu, que m’abraces, que em portes a mil llocs diferents, que tingam les nostres converses nocturnes i vull continuar sentint el teu peculiar riure. Vesten però torna. Torna per assegurar-me que sempre seràs al meu costat. Promet-me que trobaré altre com tu. Però no tant ja que...sempre seràs la millor casualitat de la meua vida.

I mentre escolte al nostre Manel, una vegada més pense amb tu. Pense i recorde la teua veu. Les teues abraçades. El teu somriure d’home feliç. La forma que tenies de cantar amb mi a duo. Els teus balls i els acudits de mal gust. Els viatges que em feies amb el cotxe amb l’aire desfent-nos els cabells. Que m’ensenyares a cuinar tal i com ho feies. Que em demostrares ser el meu exemple a seguir. El meu model, heroi, amic i benvolgut pare. No saps el que t’enyore. Enyore arribar i saber que estàs esperant-me per anar a sopar, per portar-me a música. Trobe a faltar inclús els teus enutjos ja que comportava sentir la teua veu. Ara el més proper que tinc a sentir-te són els vídeos que hi guarde. Per poder veure’t sols em queden les imatges. Sols sé una cosa i esque, sentir-te sí puc fer-ho. Sé que estàs dia a dia amb mi. Em protegeixes i em segueixes allà on vaig. Tans sols sé, que aquelles nits més fosques, aquelles que no trobe sentit a la meva existència a causa de la teua absència, si m’assome a la finestra i vesc una estrela brillar, ets tu. Sé que és la forma de dir-me que m’estimes. I com a conseqüència, sols puc donar-te les gràcies més sinceres i grans dites per algú. Que mai ens deixaràs anar, mai. T’estime, t’extranye i t’admire home dels meus ulls. Sempre seràs amb mi.

Punts suspensius d'aquest bell conte. Mai un punt i final.

'Extranya'm'

Hui per hui sols demane una cosa. Extranya’m. Extranya’m i fes-ho fins que et dones compte del que podries pedre. Podries o ja has perdut. Perdut en l’oblit. Oblidar, sinònim a no recordar el sentir que un dia fores l’únic amor de la meua vida. Parlant d’amors vertaders, tu fores (…eres) el meu.

'No deixes'

No deixes que men'n vaja. Que tot quede en un 'no tornaré a estimar com a tu mai més' o en un 'si ho haguerem intentat'. No deixes que entren de nous. No deixes que deixe ser jo amb altres. No deixes que deixe d'estimar-te. I no deixes de fer-me somriure, riure i viure. No deixes, soles fes. Fes-me l'amor. Torna altre dia i dis-me que no pots sense mi. Que tot aquest temps ha valgut la pena. Que has caigut en que som dos cossos diferents però fets un per l'altre. Que som tot un. No deixes que la màgia que senc amb tu s'apague, el calor, el èxtasis, el colocó. Vull tindre't uns dies més amb mi. Amb mi fins a dintre del teu pit, fins a travessar-te l'ànima.

Pd: No deixes de donar-me raons per estimar-te.