Que ja no sé.

No sé si és la por o les ganes d'estar amb tu. De deixar-te anar i alhora trobar-te en aquell racó que soliem dir que era el nostre lloc. Ja no sé ni perquè enyore distàncies, emocions i colors. Enyore el color dels ametlers quan florien per poder parlar del teu nom, L'emoció de sentir que s'obria la porta de casa perqiuè algú arribava i l'actual decepció de que no sigues tu. I la distància. Aquella infinita distància sense lloc on deixar cabuda a res més que no siguera llàgrimes, plors i amor. El teu amor, l'únic que mai morirà. Amor d'un heroi caigut en terra de combat. Digne i admira't lluitador, eres tu aquell que seguix siguent el més fort.

Però tot i així, que ja no sé.

Tu, el meu grup favorit.

Saps aquesta connexió, la vibració que pots arribar a experimentar amb el teu grup favorit? Quan sents la veu del cantant i somrius. Quan els veus anunciats en cartell, en una imatge i crides un: "que ganes de veure'ls!". Després arriba el poder contemplar-los en directe. Allí és quan t'agradaria que baixaren de l'escenari i passaren aquella nit al teu costat, bevent cervessa i perdent-vos en un fum d'abraçades. A l'endemà somriurs. Molt. Acte seguit, poses un punt i a part durant una temporada. No els enyores. Venen altres grups i et fan somriure de nou. Però...al cap d'un temps, el tornes a sentir. De sobte, et sorprén amb una cançó de les seues per televisió. Tornes a vibrar. Vols saber d'ells de nou. Aquest és el grup del qual no et canses mai, que val la pena seguir sentint a pesar del temps.

Aquesta és una metàfora referint-me a tu. Eres el meu grup favorit. Aquell que mai passa de moda. Aquell que mai deixarà de fer-me feliç amb les seues cançons.