Cansada de lluitar, d'estimar.

Estic cansada. Cansada de lluitar per un amor impossible. Un somni que no arribarà mai a conèixer la realitat. De cridar dintre dels meus a dintres que res en aquesta vida és impossible. Quasi res. I aquest quasi és el que em falta. Em faltes.

Mai sabria explicar el perquè em senc així ja que jo personalment, mai he sigut de lligar el sentiment amb la felicitat. Diguem que el fet d’enamorar-se, per mi era una pinzellada a la vida. Un motiu més per ser feliç. Però tan sols un motiu de molts, i no dels pocs que tinc jo hui per hui. Ja no sé que eres per mi. Diguem que t’estime però vull deixar-te anar. Que t’odie però vull seguir estimant-te tan sols a tu. Que vull que desaparegues. Molt de temps. Fins que ja no sàpiga respondre al teu nom amb els ulls brillants i el somriure que em provoca. Però tampoc tant. Vull seguir tenint nits de birres amb tu, que m’abraces, que em portes a mil llocs diferents, que tingam les nostres converses nocturnes i vull continuar sentint el teu peculiar riure. Vesten però torna. Torna per assegurar-me que sempre seràs al meu costat. Promet-me que trobaré altre com tu. Però no tant ja que...sempre seràs la millor casualitat de la meua vida.