'456 dies'

 456 dies sense tu. Sense sentir la teua veu tots els matins i totes les nits. Sense poder compartir les cançons de Manel, les truites de creilla o les nostres xerrades en anglés. Sense saber on tirar ni cap a quin costat mirar. Sense saber el per què de que fos tu i no jo. Sense sentir o tenir un mínim motiu sincer per somriure, alegrar-me d’existir. Amb tu se’n va anar part de mi, de les meues ganes de viure i de menjar-me el món. Necessite abraçar-te, que em recordes que vas a estar sempre dels sempres amb mi, fent-me sentir la més afortunada filla del món. T’extranye. T’extranye com mai abans havia extranyat a algú que no fos jo, el meu ser que moltes vegades està perdut sense saber on és. Sols puc fer que recordar i tremolar. Tremolar i que em rodolen llàgrimes avall. Llàgrimes al veure tot el que has estat fent per mi aquests putos disset més un anys. Que no puc amb tot açò si no ets amb mi. Em vec una montanya difícil d’escalar, d’arribar al cim. Sóc feble, molt feble. Aparente ser una noia que pot portar aquesta historia avant. Intente somriure, fer com si Carme fóra la mateixa Carme de sempre però no. No puc seguir endavant sabent que no hi ets. Que ja no rius amb mi, no toque el clarinet als concerts per a tu, no avance per fer-te feliç i sobretot, no seguisc perquè vingues un dia i em digues: ‘Segueix fent-mos feliços d’aquesta manera a la mare i a mi’. No puc seguir vegent a la mare patir. Vegent que l’amor de la seua vida s’ha esfumat i que no tornarà a veure’l en el camí tant llarg que li queda per recorrer. No puc continuar intentant fer  veure que tote  va bé, no. Que desaparega l’home dels meus ulls, fa que aquests perguen la seua vivesa, la seua lluminositat al veure el teu rostre.Estic orgullosa de tu. Orgullosa de saber que sóc filla teua. De que m’hages fet crèixer tal i com ho has fet. Tant com a persona, tant com a ànima. I esque, al cap i a la fí, tots som ànimes. Ara ets una ànima lliure, d’aquelles que brillen en forma d’estels totes les nits, des de qualsevol punt del món.                                                                                                                                                              

456 dies sense tu és massa. I el pijor és, que no existeix un compte enrere…un compte que faci que tornem a seguir contant la nostra història junts.